Exemples de vídeos docents

Després de provar ja fa un grapat de mesos, com a estudiant, alguns MOOC per conèixer formes diferents de fer docència en línia, em vaig sorprendre i convèncer de fins a quin punt el vídeo aporta una textura i un matís impagables a la relació entre alumne i professor. Proporciona, a més, un espai molt diferent al de la lectura, que requereix un altre tipus de disposició per part de l’estudiant.

Aprofitant que als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC estem provant i discutint diferents usos del vídeo, comparteixo aquest recull de vídeos docents que pot servir per donar idees a diferents formats i estils de continguts en vídeo. Pels que estiguin interessats a explorar aquesta sort , aquesta selecció de diferents iniciatives i models de vídeos de continguts pot ajudar a sacsejar la imaginació:

Filòsofs The School of Life (exemple Nietzsche):

Thug Notes (clàssics de la literatura amb llenguatge de carrer):

Programa La Aventura del Pensamiento de TV2, de Fernando Savater

Conferències curtes amb dibuixos RSA Animate (exemple The End of Capitalism):

Editorial de llibres text Norton Sociology: (exemple Max Weber, the State and Violence)

Veritasium, videos de ciència:

2Veritasium: (segon canal de Veritasium, amb acabats menys espectaculars):

OULearn (Open University):

Vsauce:

Sci Show (ciència sobre curiosistats):

Crashcourses:

CGP Grey:

Programa La filosofía aquí y ahora. del Dr. Mostazo:

Khan Academy: pissarra amb comentaris:

Juan Martín Prada, vídeos d’estètica (ppt amb veu):

Anuncis

El retorn als estudiants i la tecnologia

Fa unes setmanes Stuart Hepplestone, de la Sheffield Hallam University (@StuHepplestone) va fer el seminari “Using technology to support student engagement with feedback” a la UOC, convidat per les companyes del grup de recerca edOnline i l’eLearnCenter.  Durant la xerrada, va explicar la recerca que han fet a Sheffield  Technology, Feedback, Action! (Stuart Hepplestone, Helen Parkin, Brian Irwin, Graham Holden and Louise Thorpe).

El seminari animava a la reflexió, ja que si bé no m’interessa particularment la implementació d’aplicatius de notes que impedeixen als estudiants veure la nota fins que miren el retorn, sí que la recerca sobre com usen el retorn en el seu dia a dia aporta elements que va bé tenir en compte (per molt que els estudiants que van participar en l’estudi fossin voluntaris, i per tant amb un perfil molt probablement no representatiu).

Hepplestone va incidir en aspectes del retorn que cada cop són més compartit pels professors universitaris, com ara la importància d’emprendre accions per tal que els estudiants mirin i tinguin en compte el feedback, ja que en molts casos no és així; o la necessitat d’alinear el retorn amb els criteris d’avaluació, per exemple amb rúbriques o pautes d’avaluació. A la vegada, també va aportar elements que em van sorprendre per una o altra raó:

CONNEXIÓ ENTRE EXERCICIS
És molt importànt facilitar que els estudiants connectin el retorn en un exercici amb futurs exercicis, ja que en general fer-ho no és fàcil ni evident per un estudiant, i tampoc per al mateix professor. En la recerca van veure com, tant pels professors com pels estudiants, era interessant tenir clar un mapa d’avaluació a nivell de programa, ja que ajudava tant a professors com a alumnes a establir vincles entre el retorn en un exercici i futurs exercicis que haurien de fer en el futur

RETORN LLIGAT A CONTINGUTS I A HABILITATS
El retorn lligat a uns continguts és en general poc útil als estudiants, però en canvi el que fa referència a habilitats i competències transferibles a d’altres exercicis ho és molt.

ARXIVAR I RECUPERAR EL RETORN
A la seva recerca van investigar com usaven el retorn els estudiants, en el sentit de com amagatzemaven i després recuperaven la informació que els donem en el Feedback, de manera que van veure que era molt útil trobar formes que els faciltés recuperar-lo després de manera fàcil, ubicua i còmoda (en el moment de fer el següent exercici, o exercicis futurs durant els seus estudis). Francesc, això pot ser interessant tenir-ho en compte per al vostre Aplica.

DISCUTIR EL RETORN
Finalment, també van identificar com els estudiants trobaven a faltar la possibilitat de discutir el retorn, i per tant pot ser interessant trobar la manera de pautar de manera més explícita i efectiva aquesta possibilitat.

ENLLAÇOS

La corrupció de l’autenticitat

(publicat el maig de 2012 al Bloc d’Humanitats de la UOC)

L’autenticitat és el Sant Grial del nostre temps. Tots la volem, perquè ens eleva, ens fa tocar la veritat, sòlida i preciosa, en una època d’incertesa, aparences i canvi. Per això és essencial per entendre fenòmens tant contemporanis com les xarxes socials a Internet, el moviment dels Indignats o l’entronització de Josep Guardiola. Però com passa amb totes els grans conceptes que marquen època, l’autenticitat és tan important com difícil d’atrapar. Si intentem definir-la, inevitablement topem no només amb la dificultat de posar-li paraules, sinó amb polisèmies i grans paradoxes que ens deixen perplexos, perquè ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric.

Fins fa una dècada, a banda de les aportacions ja clàssiques de Lionel Trilling (Sincerity and Authenticity, 1971), Richard Sennett (The Fall of Public Man, 1977) i Charles Taylor (Sources of the Self, 1989), no era fàcil trobar anàlisis que reflexionessin sobre l’emergència històrica i els diferents usos socials d’aquest concepte. Des del tombant del segle XXI, en canvi, una eclosió d’aportacions que l’analitzen del dret i del revés està canviant el panorama. N’analitzarem tres de recents: els llibres On Being Authentic, de Charles Guignon (2004); Culture and Authenticity, de Charles Lindholm (2008); i The Authenticity Hoax (2010), d’Andrew Potter.

Es tracta de tres mirades que comparteixen un punt de partida similar, però que posen l’èmfasi en aspectes diferents i es posicionen en relació al concepte de maneres també contrastades. El que comparteixen és una anàlisi desemmascaradora del mite contemporani de l’autenticitat que parteix d’una mirada històrica, en la línia marcada sobretot per Trilling i Taylor, que destaca que l’autenticitat tal i com l’entenem avui dia és inseparable de l’individualisme modern i el que anomenem “modernitat”. Al món pre-modern, si volíem conèixer-nos, si miràvem cap endins, era per saber quin era el nostre lloc i la nostra funció en el món social on érem, o com a molt per trobar-nos amb Déu, però en cap cas per saber quin era el nostre jo intern “veritable” oposat al nostre jo social “fals”. Aquesta diferenciació, peça clau de la nostra concepció de l’autenticitat, va aparèixer amb el desencantament provocat per la pèrdua de pes de la religió i la presència creixent de la mirada científica i tecnològica; pel canvi històric accelerat, la urbanització i l’augment de les relacions socials anònimes –i sobretot l’economia de mercat i la racionalitat instrumental–, i també per l’emergència de la democràcia liberal. L’ansietat que van provocar aquests canvis, i el fet que cada cop fos més difícil trobar sentit en fonts externes com la religió, van fer que es passés a buscar-lo a l’interior. Allò social va ser considerat com a mera “aparença” i allò intern com a “real” i “veritable” (autèntic), i el nostre jo i la nostra biografia va passar a ser la principal obra d’art d’aquest jo autèntic.

LindhomA partir d’aquest punt de partida comú, els tres llibres també presenten diferències importants. A Culture and Authenticity (2008), Charles Lindholm analitza des de l’antropologia no només l’autenticitat personal (en l’art, la música, el turisme i la publicitat) sinó també la col·lectiva (la identitat nacional a través del ball, la cuina, els Estats Nació i les minories), i diferencia el que són les dues fonts recurrents d’autenticitat: l’origen i el contingut (la història-geneaologia i la identitat-correspondència). La seva mirada desemmascaradora s’atura al límit de la seva negativa a jutjar –des de la neutralitat valorativa que defensa– la cerca individual i col·lectiva d’una autenticitat que ell ens ensenya com a socialment construïda.

Potter i Guignon, en canvi, porten la seva anàlisi més enllà en dues direccions diferents. Potter2D’una banda, a The Authenticity Hoax (2010) Potter es mostra clarament bel·ligerant contra el terme, perquè creu que és una trampa, un projecte fallit, una ideologia perillosa. La cerca de l’autenticitat, defensa, lluny de ser la solució als nostres problemes, n’és en realitat la seva causa, perquè en privilegiar l’auto-realització i l’auto-descobriment, acabem engolits per la dimensió antisocial, anticonformista i competitiva d’aquesta cerca. La identificació d’aquest caràcter competitiu i posicional de l’autenticitat (com a eix de distinció i diferenciació d’una “massa inautèntica”) i del col·lapse al qual segons ell està arribant actualment, és el que singularitza la seva anàlisi en relació a les de Lindholm i Guignon.

guignonGuignon, d’altra banda, també critica a On Being Authentic(2004) la forma que ha pres la cerca de l’autenticitat en l’actualitat, però a diferència de Potter obvia el seu component competitiu i, a més, defensa el concepte a condició que es recuperi la seva vessant de virtut social que contenia en un principi. De la mateixa manera que per considerar algú autèntic no n’hi ha prou amb què estigui en contacte amb el seu jo veritable, sinó que cal que aquest jo veritable es correspongui amb les seves accions (virtut personal), també cal que aquesta realitat sigui “elevada”, que pagui la pena (virtut social). Aquesta connexió entre els projectes personal i social, que per Potter és l’essència de la mentida de l’autenticitat com a carrera competitiva, per Guignon és la llavor on encara som a temps de reconstruir el projecte de l’autenticitat com a cor dela democràcia. Es refereix a posar al centre del reconeixement mutu el compromís amb el que és veritable, amb la font de coneixement i saviesa. ¿O és que no pensem els individus inautèntics com els que traeixen alguna cosa col·lectiva, en el sentit que són inautèntics no només perquè es traeixen a ells, sinó perquè traeixen quelcom que és essencial per tots nosaltres? Ens fallen perquè per funcionar en democràcia cal que valorem les persones que sàpiguen discernir per quines coses val la pena lluitar i que estiguin disposades a defensar el que creuen, i sobretot ens cal que els individus estiguin disposats a expressar i defensar idees impopulars.

Són tres aportacions, en definitiva, que enriqueixen des d’angles diferents la nostra comprensió de les paradoxes del món modern. Encara els falta incorporar en l’anàlisi els usos i les concepcions d’autenticitat dintre dels estils de vida més manifestament comercials, i també parar atenció a l’articulació de diferents nocions d’autenticitat amb diferents posicions socials (per exemple l’autenticitat mitjançant la duresa davant la classe mitjana “pretenciosa”).  Malgrat això, són tres llibres que ajuden a entendre la gran paradoxa del projecte modern de l’autenticitat, que tenint en compte que tots som producte del nostre entorn social, definir allò inautèntic com el que ha estat “corromput” per la societat -per la modernitat, pel mercat, els diners, la influència social i les aparences, la moda, l’èxit o el canvi històric- ens porta a una mirada excessivament naïf. La manera com reconduïm, encarem o rebutgem en el futur l’ideal d’autenticitat perquè eviti la seva deriva narcisista i incorpori en la seva definició els vincles col·lectius sense els quals cap interior autèntic podria existir, tindrà molt a veure amb la direcció que pren el segle XXI.

REFERÈNCIES

  • Guignon, C. (2005 [2004]) On Being Authentic. Londres i Nova York: Routledge.
  • Lindholm, C. (2008) Culture and authenticity. Boston, MA: Wiley-Blackwell.
  • Potter, A. (2010). The authenticity hoax: How we got lost finding ourselves. New York: Harper/HarperCollins.
  • Sennett, R. (1977) The Fall of Public Man. Nova York: Knopf.
  • Taylor, C. (2006 [1989]) Sources of the Self. The Making of Modern Identity. Cambridge: Cambridge UP.
  • Trilling, L. (1997 [1972]) Sincerity and Authenticity. Cambridge, Mass.; Londres: Harvard UP