Un dels descobriments que he fet aquest any és el llibre de Michèle Lamont The Dignity of Working Men (Harvard University Press, 2000). Tot i que ja feia temps que era per casa, passant de pila a pila, no va ser fins que la Nadia Hakim i l’Eunice Romero me’n van parlar bé i repetidament que vaig veure que no el podia seguir deixant per més endavant. Algun dia espero poder escriure-hi més a fons, però avui vull destacar només el lligam empíric que estableix entre classe social i autenticitat, encara que no li digui d’aquesta manera.
Lamont explica com un dels elements que valoren els homes de classe treballadora als quals va entrevistar és el de la “integritat personal”, que es defineix com a defensar els propis principis fins i tot davant l’adversitat. Aquest és un dels aspectes de l’autenticitat que identifica Guignon a On Being Authentic (2004). Aquest principi, destaca, no és sempre compatible amb aspectes que valoren els directius i professionals als quals també entrevista, com ara evitar el conflicte, la flexibilitat i el treball en equip. Els homes de classe treballadora, però, per sobre de la flexibilitat col·loquen la sinceritat, aquell valor que precedí el d’autenticitat, com va resseguir Trilling a Sincerity and Authenticity (1972) Això, destaquen, sovint requereix coratge, però també atorga dignitat.
És una mostra més del caràcter no només plural i divers, sinó també enclassat, de l’autenticitat, o d’algunes formes que pren l’autenticitat. No ens seria difícil resseguir els personatges de la cultura popular, tant de ficció com els mateixos famosos, per destriar quines formes implícites d’autenticitat, integritat i dignitat representen, i de quins jocs d’identificació són objecte per part de l’audiència.
Autenticitat comuna — Common Authenticity 